Antonio Lucio Vivaldi (Venècia, 4 de març de 1678 – Viena, 28 de juliol de 1741). Compositor, violinista, professor i sacerdot catòlic venecià del Barroc. Va ser un dels màxims representats del Barroc italià amb més de set-centes obres, i va cimentar el gènere del concert, el més important en l’època. De la música de Vivaldi se’n pot dir que era extensa i innovadora per a l’època. En les seves composicions, plenes de vitalitat, s’hi retroben contrastos harmònics i melodies i temes trencadors.

És conegut arreu del món per la seva obra “Les quatre estacions” que va ser ideada al voltant del 1721 com a concert en solitari, modalitat de concert que va inventar el propi compositor. Es tractaria d’un format en què un o diversos instruments solistes dialoguen amb la resta d’instruments que responen a les improvisacions del primer. “Les quatre estacions” està composada per un total de 4 concerts en diferents tonalitats, cada un reflectint les característiques d’una estació de l’any i acompanyat d’un sonet que molts sostenen que va ser creació del propi compositor.

Les obres orquestrades es basen en la partitura d’Eduard Toldrà i amb la lletra també original dels diferents poetes de cada poema.

Cada un dels concerts està dividit en tres moviments, dels quals el primer i tercer són ràpids i el segon és lent. La tonalitat escollida per a la primavera és la de mi major que s’avindria a la calidesa i puresa d’aquesta època de l’any. El sonet celebra l’arribada de la primavera acompanyada del floriment dels prats, el cantar dels ocells i inclús la presència d’alguna amable tempesta passatgera.

Concerto n.º 1 en mi major, Op. 8, RV 269, «La primavera»      

I. Allegro (en mi major)

II. Largo e pianissimo sempre (en do sostingut menor)

III. Allegro pastorale (en mi major)

Vivaldi ens transporta amb la tonalitat de fa major al camp, on som testimonis de les tasques de la verema seguides de l’embriaguesa deguda al vi i finalment de la cacera acompanyada dels lladrucs dels gossos.

Concerto n.º 3 en fa major, Op. 8, RV 293, «L’autunno» (La tardor)

I. Allegro (en fa major)

II. Adagio molto (en re menor)

III. Allegro (en fa major)

Concert en sol menor, alhora suau i melancòlic com ho és aquesta estació. En el primer moviment personifica el Sol i la calor que paralitzen home i ramat. Aquest ambient sufocant donarà pas tot seguit a una música molt més convulsa presentant l’arribada d’un temporal amenaçador.

Concerto n.º 2 en sol menor, Op. 8, RV 315, «L’estate» (L’estiu)

I. Allegro non molto (en sol menor)

II. Adagio e piano – Presto e forte (en sol menor)

III. Presto (en sol menor)

Vivaldi escenifica el darrer concert en la tonalitat de fa menor que simbolitza la duresa del clima hivernal. El primer i darrer moviment, ambdós allegro, fan referència a l’hostilitat del fred que s’exemplifica en la neu platejada, el vent glaçat, el respecte a caminar sobre el gel… El contrapunt a aquests dos moviments s’observa en el moviment central largo que dibuixa una escena de calidesa a la vora del foc, al resguard de la pluja exterior.

Concerto n.º 4 en fa menor, Op. 8, RV 297, «L’inverno» (L’hivern)

I. Allegro non molto (en fa menor)

II. Largo (en mi bemoll major)

III. Allegro (en fa menor)